El text retòric

L’objectiu del text retòric és molt ampli: convèncer i persuadir, delectar o causar plaer, commoure, entretenir. Aquesta finalitat tan àmplia fa que els textos retòrics siguin molt variats: des de jocs de paraules (endevinalles, embarbussaments, palíndroms) i textos publicitaris fins a discursos i textos literaris. Sovint es diu que la poesia és el text retòric per excel·lència.

L’estructura dels textos retòrics és, doncs, molt diversa: alguns són escrits en prosa i altres, en vers. La poesia, per exemple, que sol estar escrita en vers, acostuma a estar organitzada en estrofes d’un determinat nombre de versos: els apariats o rodolins, els tercets, els quartets, les lires, les sextines, les octaves, les dècimes...

En algunes composicions poètiques, les estrofes poden combinar-se d’una manera fixa, com en el sonet (que té 14 versos distribuïts en dos quartets i dos tercets). Els versos es mesuren pel nombre de síl·labes que tenen i poden ser d’art menor (monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs.. fins a octosíl·labs) o d’art major (de nou síl·labes o més). L’estructura d’una endevinalla o d’un jeroglífic, en canvi, és completament diferent.

Els principals recursos dels textos retòrics són la rima i les figures retòriques. La rima és molt freqüent en la poesia (també en les endevinalles i les cançons). Hi ha la rima consonant o perfecta i l’assonant o imperfecta. La rima també pot ser femenins, si es fan rimar paraules plantes o esdrúixoles, o masculina, si els mots que es fan rimar són aguts. Segons com es combinin la rima i els versos, es parla de rima encadenada (abab) i de rima encreuada (abba).

Les figures retòriques són una desviació de la manera més planera o habitual de parlar o d’escriure usades amb finalitats expressives. N’hi ha de molts tipus, segons si afecten la fonètica, la sintaxi, la semàntica... Per exemple, l’al·literació i la paronomàsia, que són figures retòriques del pla fonètic, són els recurs principal dels embarbussaments. Altres figures retòriques, com les sintàctiques (hipèrbaton, anàfora, paral·lelisme) i les semàntiques (metàfora, metonímia, paradoxa, personificació...), predominen en la poesia, però no en són exclusives: podem troba figures retòriques en tota mena de textos, en vers o en prosa (cançons, poemes, discursos polítics o religiosos, novel·les i textos teatrals, textos publicitaris...). Així, diem que els textos que se serveixen de les figures retòriques per a donar més ritme so més expressió al llenguatge són retòrics.

La infografia

Una infografia és una representació gràfica que s’elabora mitjançant un ordinador. Serveix per a transmetre informació gràficament i per a entendre millor allò de què s’informa. Tot i que hi predominen els signes no lingüístics (gràfics, pictogrames, ideogrames, dibuixos...), les infografies es consideren textos explicatius perquè donen informació sobre alguna qüestió o tema.

La seva característica principal, però, és que ho fan de manera sintètica i gràfica. Solen utilitzar-se com a acompanyament de textos breus, especialment periodístics, però també en textos científics divulgatius, en manuals i llibres de text, etc.

El text expositiu i l'exposició oral

El text expositiu o explicatiu presenta un tema i després l’amplia o el desenvolupa amb dades i exemples amb la intenció d’informar el receptor. Són textos expositius, per exemple, els llibres de text, les enciclopèdies, els articles de divulgació d’una revista, els reportatges, les exposicions orals, etc.

L’exposició oral és una explicació sobre un text que una persona fa davant d’un públic amb la finalitat d’informar-lo. Una exposició oral ha de tenir les parts següents:

- La introducció o presentació del tema principal de què es parlarà. Per començar, es poden fer preguntes al públic sobre el tema per a motivar-lo, explicar una anècdota que hi estigui relacionada o explicar per què és important el tema o per què té interès.

- Desenvolupament. Cal ordenar els temes i subtemes perquè al públic li quedi clar quins són els principals i quins són els secundaris. Durant l’exposició cal justificar i argumentar bé les idees exposades. Aquesta part, doncs, ha de ser rigorosa i ha d’estar ben documentada, és a dir, la persona que fa l’exposició oral s’ha d’haver informat prèviament sobre el tema de què parla i, si li convé, pot fer citacions dels textos consultats o dir al públic d’on ha tret una informació determinada o de qui és una idea que exposa. És important calcular el temps que es tardarà a desenvolupar cada idea, tema o subtema per a no excedir-se.

- Conclusió o resum de les idees principals d’una manera clara, per tal que l’oient pugui recordar-les. A continuació, es pot convidar el públic a fer preguntes o a iniciar un col·loqui sobre el tema.

A l’hora de fer una exposició oral, és important el suport de determinats aparells audiovisuals per a fer més entenedora l’explicació. Per exemple: es pot connectar un ordinador portàtil a una pantalla o a una pissarra digital per a mostrar al públic diapositives, fotografies, il·lustracions, taules, gràfics, etc. mitjançant programes informàtics com el Power Point o el Prezi.